El cinquè va ser al juliol

La vida em portà a l'Índia de nou al juliol. Ja fa uns quants anys que hi torno. En quant s'albira la possibilitat, la cerco i la trobo . La intuïció em relata que és perque l'Índia te coses a dir-me, que no sempre entenc, que no sempre interpreto correctament. L'aire és  tant diferent, i l'atmósfera em fa sentir com si tota la meva materialitat es diluís. Només vull viure-ho i transcórrer. Veure, escoltar, sentir. Aquella sensació, trepidant  i àvida (poder massa)  és la que em genera nostàlgia els dies tant domèstics i rutinaris de la vida recorrent. La Ganesha, els elefants de la meva habitació, la lluna de fusta de Bangalore, els llibres sobre l'Índia, la Swetha ballant... tot acompasa un compte endarrera fins la propera. 

Sempre torno cansada (aquest any més per l'estil del viatge, per la gastrointeritis-souvenir) i em dic que trigaré a tornar. Però, després, al poc de tornar, ja sommio moltes nits amb el carrers, els rickshaws i el trens.